CONCLUSIONS

Abans de començar amb les conclusions a les que he arribat amb el meu pràcticum vull fer èmfasi en el fet que l’escola, les famílies,  els mestres i els diferents professionals formen part de sistemes que influeixen també en els nostres comportaments i en les nostres actituds. En un sistema, el tot sempre és més que la suma de les parts i que, quan alguna cosa passa en una part del sistema, es produeixen retroaccions i canvis a altres parts i en el sistema com a totalitat.

L’escola, com a sistema social, està formada per diferents subsistemes que es relacionen entre ells. Així, el que succeeix en un subsistema (cicle, classe...), més aviat o més tard, produeix efectes en els altres subsistemes i a l’escola com a totalitat. Per tant jo diria que:

§      Proposar per exemple, canvis en una aula, com ha estat l’objecte d’aquest projecte, generant pràctiques d’atenció a la diversitat, pot estimular (i de fet, hem de procurar que estimuli) l’interès en altres aules per iniciar també anar per aquesta línia.

§      L’escola és un sistema obert i complex format per diversos subsistemes i persones a les quals cal tenir en compte com a individus “individuals” i com a elements claus d’aquests sistema global. Es tracta de persones i subsistemes que interactuen entre ells, que s’influeixen mútuament i que, a la vegada, reben influències i pressions d’altres sistemes.

§      És important saber com a psicopedagogs, com viu o a què atribueix, el professorat, les dificultats amb les que es troba a l’aula. Això ens ajudarà com a assessors, a orientar les ajudes i els suports que necessiten.  I crec que posicionar-nos al “costat” d’aquest professorat i d’aquestes persones, ajudarà a aquest canvi cultural. És important doncs, desenvolupar com deia una companya, la competència emocional i una actitud empàtica que ens permetin regular i conduir la tasca de col·laboració que hem de desenvolupar.

§      Cal situar-nos en la Zona de Desenvolupament Proper amb el professorat o persones a les que assessorem ja que això crea un clima de confiança que ajuda a avançar. Aquesta confiança també ha d’existir entre el professorat, ja que perquè dos mestres puguin treballar junts a l’aula, és necessari que hi hagi un marc de confiança i una bona relació que faci que tots dos se sentin bé i els sigui fàcil col·laborar en la tasca educativa.

§      Els canvis a l’aula s’han de fomentar i estimular a través de canvis en l’organització i en les dinàmiques de comunicació i treball. Des de l’equip directiu s’ha de tenir clar que per instaurar processos de millora és necessari fomentar l’intercanvi i la col·laboració entre mestres, gestionar formació en metodologies i didàctiques innovadores, però també donar suport a les bones iniciatives i disposar d’espais per comunicar les bones pràctiques i les experiències. Cal contemplar en els horaris aquest temps i espais per a les reunions. Cal també fixar o instaurar temps per a la coordinació entre els professorat i vetllar per l’acompliment dels acords presos.

§      El procés que hem iniciat, és un procés que hem de fer a poc a poc, és un camí on no hi ha receptes màgiques, sinó que l’hem d’anar construint amb la participació de tothom qui forma part del centre com a globalitat. Es tracta sobretot, de construir xarxes de relacions, d’influència mútua i de treball entre les persones que integren l’escola, de manera que s’afavoreixi el canvi en la cultura del professorat i de la comunitat; un procés que estimuli la creativitat i la col·laboració entre els agents implicats.

§      Tot i que una de les tasques de l’assessorament era la realització del Pla d’Atenció a la Diversitat,  (aquests plans tenen un caràcter institucional en el pla del centre educatiu i el seu desenvolupament està clarament previst per la institució educativa) el treball col·laboratiu, cooperatiu i de consens entre el professorat  millora l’elaboració i implantació d’aquests plans.

§      Cal seguir treballant en la línia iniciada, per acabar de definir les estratègies i eines d’atenció a la diversitat útils pe nostre equip docent i pels nostres alumnes i intentar dirigir la nostra actuació cap a  mesures més globals i cooperatives.

Una segona part de les conclusions a les que he arribat fan referència a les dificultats amb la que crec que ens trobem en els centres escolars:

§      D’una banda la pressió del temps: els horaris distribuïts per matèries estan massa estructurats i de vegades dificulten la posada en marxa d’estratègies més obertes a l’aula, ja que hi ha una pressió perquè un mestre ha d’entrar a la següent hora.

§      El professorat sent cert desconcert i “potser desmotivació” per tots els canvis que s’estan produint a nivell de l’administració en poc temps o en els darrers anys.  

§      Al igual que els alumnes, també hi ha diversitat del professorat, la qual cosa implica diversitat de pensaments, d’interessos i de maneres de fer, per tant, cal buscar objectius comuns i vies de consens.

Dificultats quant al tipus d’activitats que convé prioritzar a les sessions de suport.

Aquí se’ns planteja “un problema” que jo el qualificaria de difícil solució (difícil que no impossible):

Partint del plantejament de les meves pràctiques pel que fa a l’atenció a la diversitat, i tenint en contra el tipus d’activitats que es fan tot seguint el llibre de text, la dificultat en aquests moment és contemplar que no és gaire adequat proposar activitats de gran grup, en el desenvolupament de les quals qui porta el pes de l’activitat és el mestre (llargues explicacions). Aquestes situacions són inevitables, però cal reduir-les en la mesura del que sigui possible, ja que si no, el mestre de suport no té cap sentit.

Caldria canviar l’estil docent cap a pràctiques més obertes que responguin a la diversitat, però això és una tasca molt complexa que requereix temps, interès, formació i, sobretot acompanyament dins l’aula, que és en certa manera l’experiència que hem dut a terme en el grup d’intervenció.

Personalment, vaig demanar a l’equip de mestres que en les estones que hi ha dos mestres a l’aula, intentessin fer propostes d’activitats que tinguin en compte la diversitat i es vagin provant metodologies més innovadores en aquest sentit. Evidentment, lo òptim seria que aquesta manera de fer fos a totes les hores de classe, però de moment, i per començar, si almenys s’assegura que es faci a les sessions amb suport, ja és un pas endavant. Així, els mestres i les mestres disposen de la col·laboració del professorat de suport per avançar conjuntament cap a pràctiques més obertes i diversificades.

Planificació de les sessions compartides

En el traspàs de l’experiència del pràcticum es va posar de manifest la necessitat de que perquè puguin treballar dos ensenyants a l’aula, de manera eficient i profitosa pels alumnes, s’han d’anar negociant i pactant tant les activitats i els rols respectius. A més a més, prèviament a l’entrada a l’aula, els dos mestres s’han de coordinar (això és el que més els costa entendre a l’equip docent de la meva escola i sobretot haver de canviar la manera de fer) en relació a una sèrie d’aspectes:

-          Cal acordar què es farà en els moments en què entrarà el mestre de suport a l’aula i aquest ha d’estar informat de les activitats prèvies i posteriors relacionades amb el que es realitza a classe. S’ha d’establir el tipus d’activitat i els continguts que s’hi treballaran. Així com també s’ha de preveure quina organització es farà de l’espai i el tipus d’agrupament  de l’alumnat.

-          També caldrà acordar amb el mestre el nivell de participació en la dinàmica de l’aula, en funció dels objectius que ens plantegem. Establir el nivell d’implicació en la planificació, l’execució i l’avaluació de l’alumnat.

-          A part de fer activitats obertes i que tinguin en compte la diversitat, cal assegurar que els infants amb més dificultats rebin l’atenció i l’ajuda que necessiten, cal estar atents a aquests alumnes, observar-los i intervenir-hi quan l’activitat ho requereixi. No és necessari que  només sigui el mestre de suport qui se n’ocupi, al contrari, és recomanable que el mateix tutor/a pugui estar més pendent d’ells en algunes sessions, ja que així podrà observar les seves estratègies i dificultats i poder aprendre a adaptar certes activitats.

-          Valorar posteriorment com ha anat i preveure els canvis que pensen que s’hi ha d’introduir.

Algun membre de l’equip docent expressava que aquesta tasca de coordinació suposava molt de temps, però la tutora de 2n , va exposar que al principi si que va costar una mica més, però cada coordinació era més senzilla i després de 3 o quatre coordinacions, vam entrar en una rutina sistemàtica que no durava més de 20-30 minuts.

Evidentment, en aquest punt l’equip directiu també tenia la seva a dir, quant a organitzar els horaris, de manera que es poguessin contemplar el temps i l’espai necessari per a dur a terme aquestes coordinacions cara al proper curs.

Traspàs de l'experiència al claustre de professors

Tenint en compte que la intervenció del meu projecte es duia a terme en un nivell concret (2n de primària), i amb la intenció de fer-ho extensiu a tota l’escola, un dels objectius del projecte era fer el traspàs de l’experiència (de la intervenció) en finalitzar aquesta, a la resta de professorat. Així, que ja en el llindar del meu pràcticum, dilluns vam fer un claustre amb tot l’equip docent per fer aquest traspàs. Al fer el pràcticum a la meva escola ja es va fer una reunió a l’inici per explicar el què faria, però com no sabia massa bé com aniria tampoc vaig donar masses detalls de les accions concretes que m’havia planificat. Tot va quedar en que seria un assessorament i posada en pràctica d’algunes mesures d’atenció a la diversitat en sentit ampli (no d’educació especial), però cadascú es va quedar amb les idees “preconcebudes que tenia sobre el tema”.

La reunió la vaig iniciar fent una introducció sobre el que jo entenia per “atenció a la diversitat” i el que havia après des dels estudis de psicopedagogia per poder enfocar el tema en la direcció que des dels estudis es proposava.

Vam parlar dels objectius i activitats que m’havia proposat en el projecte i de les modificacions que es van produir al llarg del procés.

El moment clau de la reunió es va produir, quan la tutora del curs que és la persona amb qui el contacte i la col·laboració va ser més estreta i la mestra de suport van donar la seva versió dels fets. Gairebé la reunió es va centrar en discutir sobre els suports dins l’aula, com havíem organitzat l’aula i les activitats per poder donar respostes diverses segons les necessitats dels alumnes i la coordinació que es necessitava perquè els resultats fossin més productius i satisfactoris. Un altre punt molt discutit va ser el de fer desdoblament de la classe amb grups flexibles per fer en grup reduït una activitat (tutora i mestra de suport). Les dues mestres feien la mateixa activitat en espais diferents, seguint el mateix guió i comentant al final de la sessió com havia anat. La mestra tutora va defensar molt aquesta estratègia perquè en aquestes experiències que vam realitzar es va constatar que aquella manca d’atenció que es produïa en els alumnes no eren dificultats atencionals sinó més aviat una qüestió de motivació. La mestra explicava molt entusiasmada que en les dues experiències que vam fer amb el grup partit, els alumnes estaven totalment activats, atents i preparats en tot moment per participar. No va haver “ningú” en cap dels dos grups que es dispersés. També va influir segurament el tipus d’activitat que es va dur a terme, però per mi el més positiu és, d’una banda la convicció dels mestres sobre la utilitat de l’estratègia i d’altra, el fet de poder comprovar que no sempre que un alumne es dispersa amb facilitat és a causa de dificultats atencionals, hem de fer atenció a la motivació (en un altre moment comentaré sobre aquest tema en concret).

Un tercer punt que vam discutir va ser la manera de planificar les activitats, sobretot les activitats a realitzar de manera individual. Comentàvem el fet de realitzar activitats assequibles a tots alumnes, des del més avançat, al que tenia un PI. Per això constatàvem la necessitat de fer activitats amb una seqüenciació en el grau de dificultat. Aquí hi va haver controvèrsia. Amb l’argumentació i els exemples que vam donar, a alguns professors de l’equip els va semblar molt positiu i d’altres deien que això representava més feina afegida a tot el que fem.

Es va parlar també d’altres estratègies d’atenció a la diversitat que no havíem pogut posar en pràctica (treball per projectes i treball cooperatiu), però jo els animava, en vista als resultats experimentats, a seguir provant en benefici dels alumnes i en el nostre benefici també com a mestres. De fet, tots els mestres, el que volem és poder arribar a tot el nostre alumnat, és el que dóna sentit a la nostra feina.

En la última part del claustre, vaig fer referència als documents de l’escola sobre atenció a la diversitat i amb els mestres implicats en el projecte vam presentar al claustre el Pla d’Atenció a la Diversitat que havíem reelaborat plegats (l’antic l’havia fet l’equip directiu sense consens del claustre). Aquest pla va ser el resultat de les reflexions que vam fer l’equip en analitzar totes les accions que havíem anat fent al llarg del procés i que ara exposàvem a la resta de professorat perquè ells també poguessin fer les seves aportacions. El claustre va finalitzar amb aquesta tasca de revisió del pla d’atenció a la diversitat per consensuar-lo i afegir-lo al Pla Anual de Centre del proper curs.

Protagonista de l'assessorament

En el meu projecte, l’agent protagonista pel que passa qualsevol proposta és el professorat del grup on intervinc. És important saber com a psicopedagogs, com viu o a què atribueix, el professorat, les dificultats amb les que es troba a l’aula. Això segurament ajudaria a les institucions relacionades amb l’educació i a nosaltres com a assessors, a orientar les ajudes i els suports que necessiten.

En el nostre cas, hem constatat que poder disposar de dos professors a l’aula en les matèries de llengua i matemàtiques, i amb una bona coordinació, permet millorar l’atenció a l’alumnat, fer observacions de les dinàmiques individuals, però sobre tot permet reflexionar conjuntament sobre l’experiència viscuda per els dos mestres on cadascun d’ells pot aportar el seu parer i la seva interpretació de la activitat realitzada. La única condició que s’estableix, i que jo al principi no li donava massa importància, però si que la té, és la relació personal i el grau de confiança que pugui haver-hi entre els dos ensenyants. Si les dues persones no s’entenen massa en l’àmbit personal, treballar de manera conjunta amb la complicitat que es requereix, és molt complicat.

Aquesta confiança mútua, també es necessària per poder fer desdoblaments de grup, és a dir, dividir el grup de manera heterogènia per treballar amb un grup més deduït d’alumnes (12-13 alumnes cada mestra). Fins ara el professorat era contrari a utilitzar aquesta estratègia, perquè no confiaven massa que el mestre de reforç fes exactament allò que ells volien o necessitaven fer, però l’altra dia vam provar amb la tutora de 2n i la mestra de suport a fer una activitat de comprensió lectora d’aquesta manera. Evidentment, en la reunió de coordinació en vam parlar, vam fer un guió de com hauria d’estructurar-se l’activitat per fer les dues mestres la mateixa activitat i de la mateixa manera. El resultat va ser molt positiu, perquè l’activitat va ser molt participativa, no hi havia dispersió per part dels alumnes, la gestió de l’aula era més fàcil i el més positiu pel que fa a la meva intervenció, a la mestra tutora li va agradar la idea de poder treballar així per fer activitats que calien una participació més elevada del seu alumnat.

Aquesta reflexió sobre el clima de confiança entre el professorat m’ha portat a parlar amb l’equip directiu perquè a l’hora d’organitzar els horaris es tinguin en compte en primer lloc aquests reforços a l’aula amb persones que puguin ser de confiança pel mestra a qui ha de donar suport (sempre que sigui possible) i sobretot buscar el temps perquè es puguin dur a terme les coordinacions necessàries, ja que això segurament també establirà nous vincles afectius i de confiança mutua.

María Inés Vollmer en el Congreso Metas 2021 - 2

La viceministra d’Educación de la República Argentina, María Inés Vollmer, ressalta en aquesta declaració la importància de l’atenció a la diversitat a l’aula i el reforç de l’alumne. La entrevista fou realitzada a  l’Argentina, el setembre de 2010, durant el Congreso Iberoamericano de Educación Metas Educativas 2021.

Aprenentatge cooperatiu: una eina per treballar l'atenció a la diversitat.

Aquests dies estic llegint un llibre que us recomano:

BARNET, L Y OTROS (2003): Motivación, tratamiento de la diversidad y rendimiento académico. El aprendizaje cooperativo. Ed. Graó. Barcelona.

Unes cites perquè us en feu una idea del contingut:

“La diversitat a les aules ha fet prendre mesures més globals o parcials, en funció dels recursos humans i/o materials disponibles en cada moment dins de l’escola, per procurar la  millor atenció educativa a cadascun d’aquests alumnes i a les seves famílies.

Hem volgut, no obstant, donar un pas enllà, ja que considerem que aquesta atenció individualitzada no és suficient per atendre i entendre al nostre alumnat”.

....

“L’alumnat no està sol a l’aula, sinó que pertany a un grup de nois i noies concret, amb unes característiques determinades de relacions interpersonals entre ells i d’aquests amb els seu professorat, en quant a interessos, afectes, motivacions, diferents capacitats i ritmes de treball...que el professor-tutor ha de conèixer i fer conèixer a la resta de professorat del centre i a l’alumnat de cada grup-classe”

 ....

“.... pensem que aquesta forma d’agrupació (grups cooperatius) propícia una millora en les relacions i actituds entre l’alumnat, al temps que facilita una adaptació dels continguts d’aprenentatge a les capacitats de cadascú i posa de manifest els recursos de què disposa l’alumnat en aquesta situació de treball cooperatiu.”

En el llibre, hi ha reflexions, plantejaments i experiències de professionals de les diferents etapes dels sistema educatiu (infantil, primària i secundària) amb diferents exemples que són molt clars. És un llibre de lectura fàcil i que us recomano a tots i totes aquelles que treballeu en l’àmbit educatiu.

Aprenentatge Cooperatiu

Ahir vam començar un curs de formació sobre “aprenentatge cooperatiu”. Aquest curs no ha estat una petició del claustre, ni com a resposta a una inquietud del professorat, sinó que ha estat impulsat per l’equip directiu que analitzant els punts febles de l’escola o les seves necessitats, va pensar que era important, oferir al professorat diferents metodologies per desenvolupar la seva tasca, que els permeti poder arribar a tot l’alumnat (ja fa algun temps que la frustració ens envolta perquè ens adonem que no som capaços d’arribar a “tot” l’alumnat. Els alumnes no mostren interès pels aprenentatges o pel que els hem d’ensenyar i això ha fet que ens posicionem en un moment de reflexió i potser de canvi, però fa “por”). L’equip directiu és conscient del que passa i sense pretendre obligar a fer, el que si pretén, és obrir el ventall d’opcions per poder escollir la millor opció segons el moment.

Tot just hem començat el curs i caldrà veure el procés d’aprenentatge que va fent cadascun dels membres de l’equip docent. Les cares que jo veia ahir reflectien el dubte, l’interès, la reflexió, la por i fins i tot l’escepticisme. Jo estic segura que és una bona estratègia per donar resposta a la diversitat de l'aula, però veurem què decidirà el claustre.

De ben segur que, si més no, alguns ho provarem!!.

Valoració: "notes"

Durant diferents dies hem estat amb la selecció i priorització d’objectius, continguts i criteris d’avaluació. Com estem a final de trimestre i s’han d’entregar les notes, amb la mestra ens han començat a sorgir dubtes a l’hora de valorar els alumnes.

Tenint en compte que a l’aula es té en consideració cada individualitat, consideràvem important que aquells alumnes  que mostren més dificultats o ritme diferent se’ls havia d’avaluar segons el seu ritme, ja que van evolucionant i aquesta evolució i esforç s’ha de reconèixer i valorar positivament, ja que del contrari, el sentiment de fracàs, impotència i frustració apareixerien  i es constituirien com elements negatius i bloquejadors d’actituds positives i constructives cap l’esforç personal, l’autoestima i l’aprenentatge. Valorant tot això, hem acordat que a les observacions, la tutora indicaria que amb el suport necessari aquests alumnes eren capaços d’assolir el que se’ls demanava.

El següent pas, pel proper trimestre serà planificar les activitats d’avaluació de manera que respectin els diferents estils d’aprenentatge i les necessitats educatives dels alumnes, adaptant els instruments d’avaluació i utilitzant altres sistemes “menys acadèmics” i complementaris, com controls orals, entrevistes, graelles d’observació, etc.

Tot el que anem fent amb el grup d’intervenció, en tractar-se d’una escola petita, arriba de manera informal (de moment) a la resta del professorat i ara que també estem a pocs dies de les proves de 6è, els mestres posen sobre la taula que si bé el treball que estem realitzant a  l’aula els sembla molt positiu i profitós pels alumnes, es pregunten què passarà a les “proves” amb aquells alumnes que necessiten ajuda per avançar, amb aquells més insegurs, amb aquells que necessiten més temps per realitzar les tasques, ja que aquestes proves de 6è són estàndard, els alumnes no poden rebre cap suport, les activitats no estan adaptades, en definitiva, que no contemplen l’atenció a la diversitat. Això, certament és una gran contradicció. A més, els resultats d’aquestes proves situen les escoles en un rànquing de “millor o pitjor” resultats. Jo vull pensar que una bona atenció a la diversitat durant tota l’escolarització permetrà als alumnes arribar a 6è havent superat i assolit les competències bàsiques que es valoren en aquestes proves finals, però això no ho podré comprovar fins d’aquí uns anys de què funcioni en òptimes condicions l’atenció a la diversitat.

Primera modificació del pla d'actuació.

Un dels objectius del meu pla d’actuació era:

§    Introduir (si cal) algun canvi metodològic que permeti millorar la capacitat atencional del grup i la seva autonomia de treball.

En aquest possible canvi metodològic, jo havia pensat en poder introduir el treball per projectes a l’àrea de coneixement del medi. La raó era que és un grup que la mestra m’havia dit que els agrada molt aportar informació de casa i pensava que podia ser una bona estratègia per motivar-los i a més potenciar la seva autonomia ja que la funció dels projectes és afavorir la creació d’estratègies d’organització dels coneixements escolars en relació amb:

-  Aprendre a prendre decisions: proposar, argumentar, triar...

      - Tractar la informació: cercar-la, organitzar-la, interpretar-la, assimilar-la,...

      - Transmetre la informació: comunicar-la, fer-la comprensible, compartir-la,

         elaborarla...

      - Avaluar els aprenentatges: ser conscients del que sabem, del que ignorem,

        com ho hem abordat... 

Durant una de les primeres reunions del practicum amb la mestra, quan li vaig presentar el pla d’actuació no li va semblar malament la idea. Però ara, que estem a finals del segon trimestre i que suposo que està una mica cansada, ja que a nivell d’escola s’està treballant molt (formació, proves sobre competències, etc.) diu que millor ho posposem pel curs vinent. Tot i així el tercer trimestre farà el projecte interdisciplinari (obligatori per llei), així que seguiré insistint en els avantatges que té aquesta metodologia, especialment donades les característiques del grup que ens ocupa. A més, l’avantatge de fer el practicum a l’escola on treballo, em permetrà a final de curs insistir en el tema (espero) per preparar la programació del curs vinent.

Reflexió: La zona de desenvolupament proper.

El fet de fer el practicum en l’escola on treballo, m’ha ajudat a pensar i reflexionar sobre moltes coses que passava per alt situant-me en una altra posició (la d’especialista d’educació infantil). Així, avui vull fer una reflexió sobre la importància que té “intervenir en la zona de desenvolupament proper”.

Tal com postula Vigotski, hi ha una diferència entre la zona de desenvolupament efectiu (allò que podem fer sols) i la zona de desenvolupament proper, la zona en la qual podem fer moltes coses però amb l’ajuda d’altres persones i mitjançant la interacció amb elles. La zona de desenvolupament proper és la que realment delimita el marge d’incidència educativa i de canvi. Segons Vigotski (1984), l’ensenyament eficaç és aquell que parteix de la zona de desenvolupament efectiu de l’alumne i el fa progressar incidint en la seva zona de desenvolupament proper, a partir d’interactuar i de fer coses amb altres persones.

Però, aquest concepte el podem fer extensiu als mestres, a les escoles i als professionals que col·laborem amb ells.

En el cas del meu practicum, la relació de col·laboració que he establert amb els mestres del grup amb el que intervinc m’ha fet adonar que aquest concepte de zona de desenvolupament proper amb l’aprenentatge de l’alumnat, també s’ha de tenir en compte pel que fa al creixement i l’evolució dels sistemes en els quals participem. La clau la trobem a estimular i potenciar l’activitat en aquestes zones d’acció conjunta, de col·laboració i cooperació.

La meva experiència ha estat que situant-nos en aquesta zona de desenvolupament proper amb el professorat o persones a les que assessorem es crea un clima de confiança que ajuda a avançar.

La teoria acostuma a ser molt “maca”, però cal aplicar-la i no donar mai res per “entès”.

Coordinació tutor-mestre suport

6/04/11

Ahir vam fer la primera reunió “real” de coordinació setmanal entre el mestre de suport i la tutora per tal de fer els suports el màxim d’eficients i que tant l’alumnat com el professorat, en tregui el màxim de profit a aquesta oportunitat de ser dos mestres a l’aula.

L’objectiu era com es podia millorar el suport dins l’aula (o en paraules de l’equip directiu, com es podia fer més eficient).

Tant la tutora com la mestra de suport van exposar el seu punt de vista sobre com funcionaven aquests reforços dins l’aula i les dues van fer propostes per millorar el suport.

§    Primer vam definir els alumnes als quals calia donar més suport i un tractament més individualitzat.

§    En segon terme es van planificar com haurien de ser les classes en les que intervenien dos mestres i

§    en tercer lloc ja vam entrar a la programació setmanal.

Durant les properes setmanes aniré fent el seguiment d’aquestes coordinacions per tal que no sigui una cosa puntual, sinó que aquesta coordinació es faci de manera sistemàtica per el bon funcionament de l’escola i pel major aprofitament per part dels alumnes.

Priorització.

2/04/11

Ja hem començat amb la selecció i priorització d’objectius, continguts i criteris d'avaluació del currículum; i en principi no està sent tant complicat com jo esperava, perquè la tutora ja s’havia adonat de la necessitat d’ajustar-ho. Així que a partir de les programacions, només cal anar  prioritzant el que considerem més important i/o imprescindible per a la consecució de les competències bàsiques. Fent aquesta feina, ens estem adonant que l’escola té una "tradició" per acabar el temari dels llibres, que potser cal replantejar-se. Serà un de les qüestions a parlar amb l’equip directiu i amb tot l’equip docent més endavant.

Diari. Una sessió molt oportuna.

Ahir estava a l’aula amb la tutora i la mestra de reforç. Els alumnes estaven fent una activitat de matemàtiques que la mestra havia donat fotocopiada. L’activitat era per tothom igual, no tenia diferents graus de dificultat. La mestra de reforç anava ajudant als alumnes amb més dificultats. Veient que algunes alumnes anaven acabant, la mestra va posar un altre exercici a la pissarra. I aleshores, abans d’acabar la classe i que tinguéssim oportunitat de parlar sobre l’activitat, la mestra va dir: veus Esther, hi ha alumnes que ja han acabat i ja estan fent l’exercici de la pissarra! Em va anar perfecte per respondre: d’això es tracta! L’atenció a la diversitat (a tot l’alumnat) té en compte els diferents ritmes: aquells que van més avançats han de tenir l’oportunitat d’ampliació, i els que els costa més, potser no cal que facin les 10 sumes o restes. Si en fan 5 i les fan bé ja pots avaluar el que saben o les dificultats que tenen. A la tarda ens vam reunir i vam estar intercanviant punts de vista sobre les diferents activitats a realitzar i sobre com haurien d’estar estructurades per tenir en compte a tot l’alumnat.

FASE 3 : Aclarir i reformular conjuntament el problema i els objectius a aconseguir.

26/3/11

Ja he acabat l’anàlisi del que es diu sobre Atenció a la Diversitat en els documents de l’escola i tot adequar-se al que “hauria de ser”, a la pràctica hi ha coses que no es compleixen. El Pla d’Atenció a la Divesitat, per exemple (elaborat per l’equip directiu), diu que cada dimarts els tutors s’han de reunir amb el mestre de reforç i el mestre d’EE per planificar la setmana i coordinar-se, però això no es fa. D’altra banda, a les programacions es diu que “s’adaptaran les activitats als alumnes amb més dificultats”, però no es diu què, com ni quan s’adaptarà.

Hi ha hagut consens unànime en l’exposició d’aquests fets (tot i que cada part implicada hagi justificat els motius de les desviacions que es produeixen), així que analitzada la situació, els primers acords que hem pres han estat:

1.   Buscar (amb l’equip directiu i els mestres) el temps i l’espai perquè pugui haver la coordinació entre el mestre de reforç i els mestres amb qui intervé. El mateix amb el mestre d’EE. (Entenc que és bàsic que el mestre de suport sàpiga què es va a fer a l’aula en aquell moment, amb qui ha d’intervenir més, i amb quina finalitat).

2.  Incloure a les programacions què, com i quan s’adaptaran els continguts, les activitats, els materials i els criteris d’avaluació als alumnes que ho necessitin.

Ara em manca acabar el buidatge d’un qüestionari que vaig passar a tot l’equip docent sobre el suport fora o dins l’aula i altres criteris (extret de la bibliografia).

Pel que fa a la reformulació d’objectius, de moment, no hem considerat necessari modificar-los.

DESCRIPCIÓ DEL PROJECTE

La intervenció psicopedagògica del projecte es centre en l’assessorament a un equip de mestres sobre les mesures “d’atenció a la diversitat” en sentit ampli, és a dir, per donar resposta a tot l’alumnat de l’aula. Es duu a terme en el nivell de 2n d’educació primària d’una escola concertada d’una línia.

Els objectius són:

-        Assessorar l’equip de mestres sobres les mesures d’atenció a la diversitat i dotar-los d’eines perquè els alumnes puguin rebre un ensenyament més ajustat.

-        Millorar la capacitat d’atenció de l’alumnat (en general) i alhora, millorar el rendiment.

Treball realitzat:

En un primer moment he tingut una reunió amb cadascun dels mestres (per separat) que intervé amb el grup per determinar les dificultats amb les que es troben a l’aula i tots han coincidit amb aquesta capacitat d’atenció limitada (curta) i lo difícil que resulta donar els ajuts oportuns de manera individual perquè són alumnes amb poca autonomia. També els preocupa el fet que es distreuen amb molta facilitat, tenen que estar constantment motivats per centrar-se en la tasca. Les observacions que he realitzat a l’aula confirmen el que el professorat exposa. Ara caldrà analitzar possibles raons per les que es donen aquests fets i reformular si cal els objectius.

Per les observacions a l’aula que he fet puc avançar que el tractament que en fan els mestres és com si es tractés d’un grup homogeni. Quan fan les activitats orals o de participació si tenen en compte les “diferències” de cada alumne, però en les activitats escrites, normalment se’ls exigeix a tots el mateix nivell de realització. Si està el mestre de reforç a l'aula, aquest dona els suports a qui ho necessita, però quan està el mestre sol a l’aula en la majoria de casos no pot donar resposta a tots.

Em sembla que la tasca més difícil a la que m’enfronto és fer entendre a algun d’aquests mestres la necessitat de canviar algunes coses.

ATENCIÓ A LA DIVERSITAT A L'AULA

L’assessorament psicopedagògic que es pretén abordar amb aquesta intervenció, és donar eines al grup de mestres de 2n de primària i posteriorment a tot l’equip docent, perquè puguin atendre dins la seva aula, els diferents ritmes d’aprenentatge  i diferents nivells de dificultats (és la dir, la diversitat) i millorar d’aquesta manera factors atencionals sobretot i el rendiment de l’alumnat.